John Adams

Avui a la nit s’entreguen els Emmy, i el premi més esperat és el de millor sèrie dramàtica o el de millor comèdia. Hi ha nominacions molt interessants, com la de Mad Men, però ho deixarem per un altre dia. Ara toca John Adams, nominada a millor minisèrie i a un munt de premis més, i que ja va triomfar la setmana passada als Creative Emmys.

John Adams va ser el segon president dels EEUU, i fins l’arribada dels Bush, l’únic president que va veure un fill seu a la Casa Blanca (John Quincy Adams). Adams també és famós per haver estat ambaixador dels EEUU a Europa i per la seva llegendària rivalitat amb Thomas Jefferson. S’explica que John Adams i Thomas Jefferson van morir el mateix dia, i que les darreres paraules d’Adams van ser Jefferson lives (Jefferson viu), sense saber que de fet el seu rival havia mort unes hores abans. Jefferson Lives també és el títol d’un episodi de la cinquena temporada de The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca per aquestes terres), on l’anècdota ens l’explica el president Bartlet.

John Adams és una cosa curiosa. Està feta per l’HBO, i per tant té qualitat garantida, i es veu ben clar que Rome va servir de trampolí per dur a terme ficcions històriques de qualitat, però tampoc hem d’oblidar l’altre mirall per aquest tipus de productes: la BBC. John Adams s’assembla i no s’assembla a la BBC, potser perquè més que ser una adaptació d’un clàssic literari (Austen, Dickens, etc.) és l’adaptació d’una biografia escrita el 2001 per l’historiador David McCullough. Té set episodis, i cobreix tota la vida del personatge, interpretat per Paul Giamatti, que fa un recital. Laura Linney interpreta Abigail Adams, i entre els secundaris hi ha gent com l’Stephen Dillane, David Morse o Sarah Pollet. (Fitxa imdb)

He d’admetre que al principi em va enganxar molt, sobretot l’encadenament de fets que va portar a la declaració d’independència. És un període molt interessant, i se’ns presenta a través d’un personatge que no era un revolucionari fins que s’hi va acabar convertint per la pressió dels fets. Els capítols del mig em van semblar més avorridots, amb un pas del temps accelerat però sense accelerar el ritme de l’acció, cosa que confonia bastant. Per sort, els dos darrers episodis (la presidència i els seus anys de retirada) tornen a ser interessantíssims.

Qui era John Adams? Un home treballador i honrat, però també un home intransigent i a voltes cruel. La seva dona era una persona brillant, que va estar sempre donant-li suport i que segurament hauria pogut arribar molt lluny. Les escenes de tots dos, tranquil.les i ben dialogades són una delícia. Però per damunt de tot, la sèrie és l’explicació un procés revolucionari importantíssim, una reivindicació del dret a la llibertat que no va estar exempta de moments foscos. Tots sabem que la història és fàcilment manipulable, i en aquest cas és fàcil establir ponts amb els inicis i el present.

Després de veure John Adams m’he quedat amb les ganes de veure l’HBO fent una sèrie explicant-nos els inicis dels EEUU. De moment ja han anunciat que en faran una sobre l’assassinat d’Abraham Lincoln.

Crec que l’estan fent al canal plus, però els nostres amics bit torrent i emule la tenen disponible. Que vagi de gust!

The Tudors ( o la història també pot ser sexi)

Dins del panorama actual de sèries americanes, les de les cadenes per cable mereixen una atenció especial. I dins d’aquestes cadenes, les de subscripció encara més. Un altre dia parlarem d’HBO, però avui toca parlar d’una sèrie de Showtime, la cadena que s’ha posat les piles aquests darrers anys.

Si HBO va demostrar que es pot fer una sèrie de Romans i arrossegar audiències, els de Showtime van decidir tirar pel dret i atacar una època històrica de molta teca, l’Anglaterra d’Enric VIII i la seva separació de Caterina d’Aragó per casar-se amb Anna Bolena. El resultat és The Tudors, que ara mateix està a la segona temporada i que ha estat renovada recentment.

Trobo que és una sèrie prou entretinguda, i té com a principals virtuts una escenografia impecable, un vestuari fastuós i uns actors prou competents. Jonathan Rhys Meyers és el protagonista, i la resta del càsting és una barreja d’actors anglesos desconeguts, amb altres prou coneguts, com Jeremy Northam, Sam Neill o Peter O’Toole en un paper més secundari. També convé comentar que en tractar-se se cable premium, hi ha molta més llibertat en ensenyar tot tipus de coses. Vaja, que un es pot sorprendre del que són capaços els americans quan no els dona per allò políticament correcte.

El principal problema de la sèrie neix de la seva pròpia naturalesa. A Rome era més fàcil canviar fets històrics, però del segle XVI tenim molta més documentació de l’època, per no parlar d’historiografia, per tant qualsevol llicència històrica queda molt evident.

El cas més flagrant és el pas del temps: primer resulta que Caterina d’Aragó ens la presenten com molt més gran que Enric VIII (quan de fet ella només li portava 5 anys al rei), i això ho acaben d’espatllar fent que Enric sigui molt més jove que els 40 anys que tenia quan es va fixar en Anna Bolena. Després tenim el merder de la germana del rei, un personatge anomenat Margaret Tudor, que és una barreja de les dues germanes reals del rei. Bastant emprenyador, sobretot si coneixes la història.

Malgrat tot, no he deixat de mirar-la. És bastant addictiva, i ara mateix tinc curiositat per veure com resoldran les trames, cosa prou meritòria quan una ja sap com acabaran la majoria dels personatges que surten als crèdits (pobrets). Ara mateix em preocupa la sort del pobre Thomas More, que segurament perdrà el cap al proper episodi. M’he quedat sense Jeremy Northam, què hi farem. El primer de molts, perquè estan preparant-nos per una traca final que segurament acabarà amb l’execució d’Anna Bolena.

Val la pena donar-hi una ullada. Ni que sigui per l’estètica i per un pèl de morbositat.

On la podeu veure? Doncs a l’e-mule i al Bit Torrent. Pels nostres verals la feien a Canal +, però no sé si faran també la segona temporada.